la revolta àrab

Fa temps, molt de temps, que no escrivia al blog, però és que l’ocasió s’ho mereix. Els darrers dies hem pogut vore milers de notícies sobre la revolta dels nostres veïns àrabs. Primer a Tunísia i més tard a Egipte i Iemen, els joves han decidit eixir al carrer per reclamar justícia social, un repartiment de la riquesa més equitatiu i ja de pas, que el senyor que portava 30 anys de president soltés d’una vegada la gallina dels ous d’or.
Això però, supose que ja ho sabíeu. El que em va cridar l’atenció, és que per més que sentia les notícies a la televisió i a la ràdio quan explicaven els motius de la revolta, mai no aconseguia saber quina era la taxa d’atur d’Egipte o de Tunísia, perquè normalment deien “una taxa d’atur desorbitada...” o “una taxa d’atur que ha trencat motlles...”. Avui però, he visitat la web de la CIA (www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook) en la seua secció The World Factbook, que per a qui no la conega te dades socioeconòmiques de tots els països del món. Doncs bé, quina ha segut la meua sorpresa quan he vist que la taxa d’atur a Egipte és del 9.7%, la de Tunísia del 14% i la de l’Estat espanyol és del 20%. Ara ja cadascú que trega les seues pròpies conclusions...

LA PAC EN EL CONTEXT DE LA SOBIRANIA ALIMENTÀRIA: UNA PROPOSTA RADICAL PER A LA VELLA POLÍTICA EUROPEA (2a part)

Són moltes les veus que apunten a la necessitat d’un canvi radical de la Política Agrària Comú (PAC) de cara al futur. Aquesta és la política europea que més diners s’emporta (més del 40% del pressupost), tot i que moltes persones de diferents àmbits econòmics i socials (consumidors, petits agricultors, ecologistes) no la veuen com una política equitativa en quant a diners invertits i població afavorida. A més és important ressaltar que l’agricultura sols representa el 2% del PIB europeu i absorbeix el 4.3% dels treballadors (Roederer-Rynning, C. 2003) , i tot i així s’emporta gairebé la meitat del pressupost comunitari. Probablement la raó de ser d’aquesta política roman en el fet que l’agroalimentari és un sector estratègic per a qualsevol país, sobretot a ran de la Segona Guerra Mundial, que va portar seguida una època de gana i penúries a la població europea. El cas però, és que actualment produïm a tot el món tres vegades més aliments que fa quaranta anys, tot i que la població mundial sols s’ha duplicat (GRAIN, 2008).

Ara per ara la PAC està dividida en dos apartats principals: el Pilar 1, més adreçat a la producció agrícola i que entre d’altres mesures contempla les ajudes als productors (ajudes desacoplades), desvinculades de la producció però basades ens les produccions passades; i el Pilar 2, amb un pressupost molt menor, més orientat al desenvolupament rural i el medi ambient. Per al període 2007-2013 està prevista la inversió de 43000 milions d’euros en el primer pilar (finançats íntegrament per la UE) i 11100 milions d’€ en el segon pilar (de forma cofinançada amb els Estats).

La PAC al llarg de la història
Un dels principals objectius de la PAC és, com s’ha comentat anteriorment, assegurar la producció agrària dins les fronteres europees (art. 39.1 del Tractat de Roma). El problema però, és que el mode de repartir les ajudes fa que aquestes estiguen molt concentrades, malgrat la modulació obligatòria a les ajudes, aprovada en la reforma del 2003, el 2005, el 85% dels pagaments anà a parar a mans del 18% dels beneficiaris. En alguns Estats membres es donà el cas que l’1% dels 900000 beneficiaris estatals es repartiren el 22% de la subvenció, a més, els 80 més rics reberen 88.5M€, és a dir, més d’1 milió d’euros per beneficiat (Farmsubsidy, 2007).
Aquest fet, unit a la davallada internacional de preus de mercat degut entre d’altres a l’increment de la producció agrícola, han fet que al llarg dels anys l’economia d’escala s’haja anat imposant al món agrari europeu que ha patit un reajustament estructural, materialitzat en la continuada disminució del nombre d’explotacions agràries i en l’increment de la dimensió de les que es mantenen en el sector (Olivera, F. i Arnalte, E., 2007).
Tot plegat fa que moltes associacions de petits i mitjans agricultors siguen realment crítics amb la PAC actual.
Per altra banda, aquest augment (de vegades incontrolat) de la producció agrària en general, també ha portat a la situació contrària. Més d’una vegada, per la necessitat de “reajustar” el mercat, s’han hagut de sacrificar vaques degut a les quotes de llet, o arrancar ceps per excedents de vi (continuarà...).

IRA

Estic tan indignada que he decidit reviscolar el meu moribund blog per a protestar. I és que aquest matí, mentre anava a treballar tota feliç amb la meua bici pensant que ja és divendres, a la ràdio han entrevistat Daniel Montero, autor del llibre “La Casta, el increïble chollo de ser político en España”. El cas és que aquest senyor ha fet una exhaustiva investigació sobre el que cobren els polítics a l’Estat espanyol un cop s’han jubilat. Entre d’altres perles ha contat que els parlamentaris tenen els mateixos drets pel que fa a pensions treballant sols 7 anys, front els 35 anys que hem de treballar la resta de mortals. O que el senyor Jordi Pujol sis mesos abans de deixar la Generalitat va aprovar l’Estatut del President, de manera que s’assegurà cobrar 73000 euros els 15 primers anys després de retirar-se i 57000 euros la resta fins el dia que la Santa Mort se l’emporte (alliberant-nos així a la resta de contribuents d’aquesta pesada càrrega).
Si senyor, amb dos cullons que dirien a l’APM, sobretot tenint en compte que ara estem en crisi, que hi ha 4 milions de persones a l’atur a l’Estat espanyol, que les joves a dures penes assoleixen el preuat estatus de mileurista i que als polítics aquests que sols currant 7 anys cobren una pensió se’ls ha ocorregut que no deixem de treballar fins el 67 anys!!!!
És que m’encenc en flama!!!!!!

LA PAC EN EL CONTEXT DE LA SOBIRANIA ALIMENTÀRIA: UNA PROPOSTA RADICAL PER A LA VELLA POLÍTICA EUROPEA

El 2009 serà recordat junt al 2008 i finals de 2007 com el període on va tenir lloc una de les crisi més fortes de la història del Capitalisme. L’esclat de la bombolla financera unit al de la bombolla immobiliària, han provocat una situació econòmica en la que, contràriament al que presagiaven els sectors més liberals de l’economia mundial, han segut els Estats (mitjançant els diners públics, els diners obtinguts amb els impostos dels treballadors) els que han hagut d’eixir al rescat de bancs i empreses privades. Hem assistit a la compra massiva per part dels Estats Units d’actius tòxics així com d’accions de General Motors per valor en aquest cas de 30100 milions de dòlars (uns 21500M€), o al rescat per part del Govern Alemany de l’empresa Opel amb 1500 milions d’euros, entre d’altres intervencions arreu d’Europa i del món.

Malgrat la solució dràstica que han pres els Estats per tal de poder salvar l’economia i de la gran suma de diners públics invertida, des dels Governs tant d’Europa com dels EUA no s’ha qüestionat el sistema capitalista més enllà d’una Refundació més o menys discreta, proposada per l’actual president francès Nicolas Sarkozy.

Doncs bé, a grans trets es podria dir que aquest mateix esperit refundacionista, és el que han seguit una i altra vegada les reformes de la PAC, que han intentat una i altra vegada ajustar a les necessitats dels Estats membres una llei que en un principi va funcionar (va afavorir un augment real de producció agrària) però que ara s’allunya cada cop més dels interessos dels ciutadans en tant que consumidors.

Pot ser és hora de proposar un canvi real, una nova línia de treball que realment supose una millora per als consumidors però sense deixar de banda els interessos i necessitats dels productors. Ho vulguem o no, de cara al futur hem de fer un canvi real de mentalitat, perquè entre molts altres reptes se’ns planteja la necessitat de conscienciar-nos que el món i els recursos naturals que proporciona són finits i que el nostre model econòmic i per tant de consum, també ha de ser finit.

La proposta que es presenta a continuació implica un canvi de mentalitat radical pel que fa al concepte que s’ha tingut fins ara de la PAC, però pot ser sols mirant més enllà de les nostres fronteres habituals aconseguim la solució que necessita l’Europa dels pobles del segle XXI. Continuarà...

WELCOME TO JORDAN

Coses de la vida, he tingut la sort de viatjar a Jordània gràcies al meu treball, que de vegades em dóna una alegria. Mai no havia visitat un país àrab i no sabia el que m’anava a trobar, però he de confessar que cada dia del viatge –tot i la feinada que he hagut de fer- ha segut especial i per recordar. Tot i que el xoc de cultures ha estat present al llarg de la meua estància, com sempre els moments de festa (sense alcohol això si) han aprofitat perquè ens adonàrem que realment som pobles germans i que les nostres arrels tenen un origen comú.
He de dir també que entre d’altres, el que m’atreia d’aquest viatge, era poder apropar-me un poc més a la realitat de les dones del món àrab, i si puc treure alguna reflexió és que “amb diners, torrons”. M’explique: a Jordània un 20% de la població és catòlica i les dones catòliques no porten vel. En quant a la resta (la majoria de les quals són musulmanes) hi ha dos subgrups. El primer està format per les dones de classe alta, amb molts diners, que van a escoles privades i que normalment no porten vel. Entre aquest grup de dones hi ha la famosa Rània, que davant la pregunta “per què sent la reina de Jordània no portes vel” va contestar que a l’Alcorà no hi deia res de portar un mocador cobrint el cabell de les dones. El segon grup està format per la resta de jordanes que són pobres, que porten mocador o un vel que els cobreix el cap i la cara, i que són les que es veuen pels barris més humils i pels mercats.
He de dir, que sempre hi ha excepcions, i que hi ha dones musulmanes treballadores que no porten vel, i dones amb molts diners que no necessiten treballar i que el porten. De tota manera, vull dedicar aquesta reflexió a Milagros, una jordana musulmana filla de pare palestí i mare cubana que va decidir deixar de resar 5 vegades al dia perquè no guanyava per a maquillatge!

L'ÚLTIM CARTUTX DE LES VACANCES

Abans de tornar al treball que em dóna de menjar en aquest món cruel en què vivm, he pogut fer l'última escapadeta de l'estiu. He anat al Delta de l'Ebre, on l'arròs a punt d'esclatar evidenciava l'arribada de la collita i la tornada a la rutina, després de les merescudes vacances. Ha segut una agradable bombolla d'oxigen que m'ha carregat les piles per encarar el nou curs.

DE VIATGE AL PARADÍS (2a part)

Després d’acomiadar-nos de la gent de Corcovado, vam agafar el bot per tornar cap a Sierpe, on ens esperava el Chino: un homenet nerviós que es pentinava sense parar i que ens havia de portar fins a Palmar Sur, on s’agafa una avioneta d’aquestes de playmòbil per anar fins la capital. A l’aeroport vam agafar una furgo per anar fins a la Fortuna, un poblet a la falda del volcà Arenal (a Costa Rica hi ha 112 volcans!!) que amb sort, podríem vore en tota la seua esplendor, fumejant i tirant lava. El nom del poble es devia a la sort que tingué en l'última erupció violenta el 1968, en no ser arrasat per la lava, al contrari que el poble de l'altra vessant del volcà.
Motivats per la sort d’haver vist el volcà, vam decidir fer una excursió a la Catarata de la Fortuna. L’excursió no era massa llarga (4 km) però si empinada! De manera que en arribar a l’entrada del Parc (a Costa Rica s’ha de pagar per entrar a gairebé tots els Parcs Nacionals del país) tota suada, era una mica dur sentir que havies de baixar 400 escalons per poder banyar-te (400 escalons que després havies de tornar a pujar!!). De tota manera pagava la pena: mai no havia sentit amb tanta intensitat la força de l’aigua al meu cos, encara avui quan ho recorde una estranya sensació em recorre el cos. Aquest bany ens féu entendre allò de “Pura Vida” que era com una espècie d’eslògan nacional, i que tothom allí utilitzava per saludar-se, i ens va donar energia per pujar els 400 escalons.
Al dia següent ens esperava una dura jornada de viatge cap al Nord del país, on ens esperaven els companys de la Asociación Bijagüena de Productores Agrícolas.