Són moltes les veus que apunten a la necessitat d’un canvi radical de la Política Agrària Comú (PAC) de cara al futur. Aquesta és la política europea que més diners s’emporta (més del 40% del pressupost), tot i que moltes persones de diferents àmbits econòmics i socials (consumidors, petits agricultors, ecologistes) no la veuen com una política equitativa en quant a diners invertits i població afavorida. A més és important ressaltar que l’agricultura sols representa el 2% del PIB europeu i absorbeix el 4.3% dels treballadors (Roederer-Rynning, C. 2003) , i tot i així s’emporta gairebé la meitat del pressupost comunitari. Probablement la raó de ser d’aquesta política roman en el fet que l’agroalimentari és un sector estratègic per a qualsevol país, sobretot a ran de la Segona Guerra Mundial, que va portar seguida una època de gana i penúries a la població europea. El cas però, és que actualment produïm a tot el món tres vegades més aliments que fa quaranta anys, tot i que la població mundial sols s’ha duplicat (GRAIN, 2008).
Ara per ara la PAC està dividida en dos apartats principals: el Pilar 1, més adreçat a la producció agrícola i que entre d’altres mesures contempla les ajudes als productors (ajudes desacoplades), desvinculades de la producció però basades ens les produccions passades; i el Pilar 2, amb un pressupost molt menor, més orientat al desenvolupament rural i el medi ambient. Per al període 2007-2013 està prevista la inversió de 43000 milions d’euros en el primer pilar (finançats íntegrament per la UE) i 11100 milions d’€ en el segon pilar (de forma cofinançada amb els Estats).
La PAC al llarg de la història
Un dels principals objectius de la PAC és, com s’ha comentat anteriorment, assegurar la producció agrària dins les fronteres europees (art. 39.1 del Tractat de Roma). El problema però, és que el mode de repartir les ajudes fa que aquestes estiguen molt concentrades, malgrat la modulació obligatòria a les ajudes, aprovada en la reforma del 2003, el 2005, el 85% dels pagaments anà a parar a mans del 18% dels beneficiaris. En alguns Estats membres es donà el cas que l’1% dels 900000 beneficiaris estatals es repartiren el 22% de la subvenció, a més, els 80 més rics reberen 88.5M€, és a dir, més d’1 milió d’euros per beneficiat (Farmsubsidy, 2007).
Aquest fet, unit a la davallada internacional de preus de mercat degut entre d’altres a l’increment de la producció agrícola, han fet que al llarg dels anys l’economia d’escala s’haja anat imposant al món agrari europeu que ha patit un reajustament estructural, materialitzat en la continuada disminució del nombre d’explotacions agràries i en l’increment de la dimensió de les que es mantenen en el sector (Olivera, F. i Arnalte, E., 2007).
Tot plegat fa que moltes associacions de petits i mitjans agricultors siguen realment crítics amb la PAC actual.
Per altra banda, aquest augment (de vegades incontrolat) de la producció agrària en general, també ha portat a la situació contrària. Més d’una vegada, per la necessitat de “reajustar” el mercat, s’han hagut de sacrificar vaques degut a les quotes de llet, o arrancar ceps per excedents de vi (continuarà...).
Un dels principals objectius de la PAC és, com s’ha comentat anteriorment, assegurar la producció agrària dins les fronteres europees (art. 39.1 del Tractat de Roma). El problema però, és que el mode de repartir les ajudes fa que aquestes estiguen molt concentrades, malgrat la modulació obligatòria a les ajudes, aprovada en la reforma del 2003, el 2005, el 85% dels pagaments anà a parar a mans del 18% dels beneficiaris. En alguns Estats membres es donà el cas que l’1% dels 900000 beneficiaris estatals es repartiren el 22% de la subvenció, a més, els 80 més rics reberen 88.5M€, és a dir, més d’1 milió d’euros per beneficiat (Farmsubsidy, 2007).
Aquest fet, unit a la davallada internacional de preus de mercat degut entre d’altres a l’increment de la producció agrícola, han fet que al llarg dels anys l’economia d’escala s’haja anat imposant al món agrari europeu que ha patit un reajustament estructural, materialitzat en la continuada disminució del nombre d’explotacions agràries i en l’increment de la dimensió de les que es mantenen en el sector (Olivera, F. i Arnalte, E., 2007).
Tot plegat fa que moltes associacions de petits i mitjans agricultors siguen realment crítics amb la PAC actual.
Per altra banda, aquest augment (de vegades incontrolat) de la producció agrària en general, també ha portat a la situació contrària. Més d’una vegada, per la necessitat de “reajustar” el mercat, s’han hagut de sacrificar vaques degut a les quotes de llet, o arrancar ceps per excedents de vi (continuarà...).
