L'ÚLTIM CARTUTX DE LES VACANCES

Abans de tornar al treball que em dóna de menjar en aquest món cruel en què vivm, he pogut fer l'última escapadeta de l'estiu. He anat al Delta de l'Ebre, on l'arròs a punt d'esclatar evidenciava l'arribada de la collita i la tornada a la rutina, després de les merescudes vacances. Ha segut una agradable bombolla d'oxigen que m'ha carregat les piles per encarar el nou curs.

DE VIATGE AL PARADÍS (2a part)

Després d’acomiadar-nos de la gent de Corcovado, vam agafar el bot per tornar cap a Sierpe, on ens esperava el Chino: un homenet nerviós que es pentinava sense parar i que ens havia de portar fins a Palmar Sur, on s’agafa una avioneta d’aquestes de playmòbil per anar fins la capital. A l’aeroport vam agafar una furgo per anar fins a la Fortuna, un poblet a la falda del volcà Arenal (a Costa Rica hi ha 112 volcans!!) que amb sort, podríem vore en tota la seua esplendor, fumejant i tirant lava. El nom del poble es devia a la sort que tingué en l'última erupció violenta el 1968, en no ser arrasat per la lava, al contrari que el poble de l'altra vessant del volcà.
Motivats per la sort d’haver vist el volcà, vam decidir fer una excursió a la Catarata de la Fortuna. L’excursió no era massa llarga (4 km) però si empinada! De manera que en arribar a l’entrada del Parc (a Costa Rica s’ha de pagar per entrar a gairebé tots els Parcs Nacionals del país) tota suada, era una mica dur sentir que havies de baixar 400 escalons per poder banyar-te (400 escalons que després havies de tornar a pujar!!). De tota manera pagava la pena: mai no havia sentit amb tanta intensitat la força de l’aigua al meu cos, encara avui quan ho recorde una estranya sensació em recorre el cos. Aquest bany ens féu entendre allò de “Pura Vida” que era com una espècie d’eslògan nacional, i que tothom allí utilitzava per saludar-se, i ens va donar energia per pujar els 400 escalons.
Al dia següent ens esperava una dura jornada de viatge cap al Nord del país, on ens esperaven els companys de la Asociación Bijagüena de Productores Agrícolas.

El 2007, després d’una intensa campanya electoral de cara al referèndum on Costa Rica (CR) decidia la seua entrada o no al Tractat de Lliure Comerç (TLC) entre Estats Units, Centreamèrica i República Dominicana (CAFTA), va guanyar el Si per un estret marge: 51.6% a favor front el 48.4% en contra . Així el Tractat entrava en vigor l’1 d’Octubre de 2008.
El Govern d’aleshores, dirigit per l’actual president Óscar Arias, va demanar el Si, argumentant beneficis econòmics, inclòs un major accés als mercats nord-americans, la no pèrdua de llocs de treball i la creació de nous, així com la necessitat d’expandir el mercat amb EUA per tal de no quedar-se enrere en l’economia mundial i sobretot per intentar pal·liar la crisi i l’augment de la inflació, fomentant les inversions des de l’exterior.
Les persones que demanaven el No, ho feien des de la intenció de protegir els petits i mitjans productors tant agraris com industrials nacionals, i mantenir la independència del país respecte dels EUA, argumentant que aquesta estratègia i maneres de funcionar, és el que els ha permès ser el país centreamericà amb major desenvolupament social i estabilitat econòmica.

Ara, gairebé un any després de l’entrada en vigor del TLC i a mesura que avança el temps, la distància entre exportacions i importacions de CR als EUA és major (és a dir, cada cop s'importen més productes dels EUA a CR).

Un altre factor que es comentava a la campanya electoral fou la creació de llocs de treball, però a CR el treball directe i indirecte relacionat amb l’exportació sols suposa el 30% de la població activa; d’aquests no tots estan relacionats amb el comerç amb els EUA ja que el 47% de les exportacions són amb Centreamèrica, Europa i altres mercats. Respecte de les exportacions cap als EUA, el 34% es porten a terme sense dependre de cap règim especial que caduqués (i per tant necessites de l’aprovació del TLC). A més, abans de l’entrada en vigor del TLC s’exportaven productes amb aranzels molt baixos o sense aranzels, com ara els xips d'INTEL, l’equip mèdic d’Abott, els plàtans o bananos i el cafè (M. Castro i J. Martínez; 2007, ANEP).

Fent un anàlisi més polític del que implica l’aplicació del TLC, es pot dir que suposa l’entrada a un gran mercat on per norma general, els majors beneficiats i els que tenen més probabilitats de sobreviure, són les grans empreses que treballen amb economies d’escala, així que els petits productors i comerciants hauran d’invertir molt per poder encarar la jugada. La principal font d’ingressos a CR és el turisme, ecoturisme sobretot (63.3% del PIB), seguit de la industria, principalment microprocessadors (29.1% del PIB) i l’agricultura (7.6% del PIB) (The World Factbook, 2009). En principi cabria pensar que els majors beneficiaris del TLC són l’agricultura i la industria, però no cal oblidar que els productors agraris nord-americans gaudeixen d’unes subvencions que no tenen els costa-riquenys, per tant serà difícil obrir nous mercats. En el cas de les indústries, realment les més importants són de capital estranger, per tant als costa-riquenys no els suposarà grans beneficis el TLC.

VIATGE AL PARADÍS (1a part)

Enguany, després de reunir els diners i la valentia suficient, hem (l’altre desencaixat i jo) creuat el xarco. Vam decidir anar a Costa Rica, en busca dels seus tresors naturals, tan avalats per totes les persones que hi havien anat i amb les que vam poder parlar abans del viatge.
El primer lloc que vam visitar fou el sud del Pacífic, a la península de Osa: el Parc Natural Corcovado (54000ha protegides). Aquest lloc és un dels pocs del món que encara conserva selva verge, i ha segut declarat pel National Geographic com un dels llocs amb major concentració de biodiversitat del planteta.
Tot i oferir un paradís terrenal als ulls dels visitants, aquesta joia natural no rep molts turistes, ja que el seu accés no és massa fàcil: després de nou hores de cotxe o d’un emocionant viatge en avioneta arribes al riu Sierpe, on agafes un bot que et porta fins al Pacífic, que et rep amb unes ones d’aquestes no es troben al Mediterrani. De fet, desembarcar no és fàcil, nosaltres vam fer 4 intents fins aconseguir-ho, però el que ens esperava pagava la pena. Vam allotjar-nos en un petit càmping situat enmig de dos poblets, on vivien unes 80 persones. Més enllà del que va suposar per a nosaltres estar al lloc més semblant al paradís que segurament mai visitarem, ens va agradar molt com ens van tractar. Aquelles persones que no ens coneixien de res ens van tractar com si portàrem allà tota la vida, i ens van fer sentir com a casa. Tot i que sols vam estar 3 nits, el dia que vam agafar el bot per anar al que seria la nostra segona destinació a Costa Rica, ho férem sabent que mai no oblidaríem aquest lloc i les seues gents.

Després d'unes merescudes vacances tornem a la terreta, aquesta xicoteta porció de territori que ens acull i ens fa sentir com a casa, ens dóna identitat i arrels, i ens fa identificar-nos amb un origen i una forma de viure. També però, malauradament, ens dóna disgustos, i dels grans, sobretot en quant a política. Tornar i vore que el senyor Camps no serà processat ha segut un cop dur. Per portar-ho millor i agafar forces per al setembre -que em sembla serà mogudet- ací va una d'humor -com a bons valencians almenys haurem de riure un poc!-.