LA PAC EN EL CONTEXT DE LA SOBIRANIA ALIMENTÀRIA: UNA PROPOSTA RADICAL PER A LA VELLA POLÍTICA EUROPEA

El 2009 serà recordat junt al 2008 i finals de 2007 com el període on va tenir lloc una de les crisi més fortes de la història del Capitalisme. L’esclat de la bombolla financera unit al de la bombolla immobiliària, han provocat una situació econòmica en la que, contràriament al que presagiaven els sectors més liberals de l’economia mundial, han segut els Estats (mitjançant els diners públics, els diners obtinguts amb els impostos dels treballadors) els que han hagut d’eixir al rescat de bancs i empreses privades. Hem assistit a la compra massiva per part dels Estats Units d’actius tòxics així com d’accions de General Motors per valor en aquest cas de 30100 milions de dòlars (uns 21500M€), o al rescat per part del Govern Alemany de l’empresa Opel amb 1500 milions d’euros, entre d’altres intervencions arreu d’Europa i del món.

Malgrat la solució dràstica que han pres els Estats per tal de poder salvar l’economia i de la gran suma de diners públics invertida, des dels Governs tant d’Europa com dels EUA no s’ha qüestionat el sistema capitalista més enllà d’una Refundació més o menys discreta, proposada per l’actual president francès Nicolas Sarkozy.

Doncs bé, a grans trets es podria dir que aquest mateix esperit refundacionista, és el que han seguit una i altra vegada les reformes de la PAC, que han intentat una i altra vegada ajustar a les necessitats dels Estats membres una llei que en un principi va funcionar (va afavorir un augment real de producció agrària) però que ara s’allunya cada cop més dels interessos dels ciutadans en tant que consumidors.

Pot ser és hora de proposar un canvi real, una nova línia de treball que realment supose una millora per als consumidors però sense deixar de banda els interessos i necessitats dels productors. Ho vulguem o no, de cara al futur hem de fer un canvi real de mentalitat, perquè entre molts altres reptes se’ns planteja la necessitat de conscienciar-nos que el món i els recursos naturals que proporciona són finits i que el nostre model econòmic i per tant de consum, també ha de ser finit.

La proposta que es presenta a continuació implica un canvi de mentalitat radical pel que fa al concepte que s’ha tingut fins ara de la PAC, però pot ser sols mirant més enllà de les nostres fronteres habituals aconseguim la solució que necessita l’Europa dels pobles del segle XXI. Continuarà...

WELCOME TO JORDAN

Coses de la vida, he tingut la sort de viatjar a Jordània gràcies al meu treball, que de vegades em dóna una alegria. Mai no havia visitat un país àrab i no sabia el que m’anava a trobar, però he de confessar que cada dia del viatge –tot i la feinada que he hagut de fer- ha segut especial i per recordar. Tot i que el xoc de cultures ha estat present al llarg de la meua estància, com sempre els moments de festa (sense alcohol això si) han aprofitat perquè ens adonàrem que realment som pobles germans i que les nostres arrels tenen un origen comú.
He de dir també que entre d’altres, el que m’atreia d’aquest viatge, era poder apropar-me un poc més a la realitat de les dones del món àrab, i si puc treure alguna reflexió és que “amb diners, torrons”. M’explique: a Jordània un 20% de la població és catòlica i les dones catòliques no porten vel. En quant a la resta (la majoria de les quals són musulmanes) hi ha dos subgrups. El primer està format per les dones de classe alta, amb molts diners, que van a escoles privades i que normalment no porten vel. Entre aquest grup de dones hi ha la famosa Rània, que davant la pregunta “per què sent la reina de Jordània no portes vel” va contestar que a l’Alcorà no hi deia res de portar un mocador cobrint el cabell de les dones. El segon grup està format per la resta de jordanes que són pobres, que porten mocador o un vel que els cobreix el cap i la cara, i que són les que es veuen pels barris més humils i pels mercats.
He de dir, que sempre hi ha excepcions, i que hi ha dones musulmanes treballadores que no porten vel, i dones amb molts diners que no necessiten treballar i que el porten. De tota manera, vull dedicar aquesta reflexió a Milagros, una jordana musulmana filla de pare palestí i mare cubana que va decidir deixar de resar 5 vegades al dia perquè no guanyava per a maquillatge!

L'ÚLTIM CARTUTX DE LES VACANCES

Abans de tornar al treball que em dóna de menjar en aquest món cruel en què vivm, he pogut fer l'última escapadeta de l'estiu. He anat al Delta de l'Ebre, on l'arròs a punt d'esclatar evidenciava l'arribada de la collita i la tornada a la rutina, després de les merescudes vacances. Ha segut una agradable bombolla d'oxigen que m'ha carregat les piles per encarar el nou curs.

DE VIATGE AL PARADÍS (2a part)

Després d’acomiadar-nos de la gent de Corcovado, vam agafar el bot per tornar cap a Sierpe, on ens esperava el Chino: un homenet nerviós que es pentinava sense parar i que ens havia de portar fins a Palmar Sur, on s’agafa una avioneta d’aquestes de playmòbil per anar fins la capital. A l’aeroport vam agafar una furgo per anar fins a la Fortuna, un poblet a la falda del volcà Arenal (a Costa Rica hi ha 112 volcans!!) que amb sort, podríem vore en tota la seua esplendor, fumejant i tirant lava. El nom del poble es devia a la sort que tingué en l'última erupció violenta el 1968, en no ser arrasat per la lava, al contrari que el poble de l'altra vessant del volcà.
Motivats per la sort d’haver vist el volcà, vam decidir fer una excursió a la Catarata de la Fortuna. L’excursió no era massa llarga (4 km) però si empinada! De manera que en arribar a l’entrada del Parc (a Costa Rica s’ha de pagar per entrar a gairebé tots els Parcs Nacionals del país) tota suada, era una mica dur sentir que havies de baixar 400 escalons per poder banyar-te (400 escalons que després havies de tornar a pujar!!). De tota manera pagava la pena: mai no havia sentit amb tanta intensitat la força de l’aigua al meu cos, encara avui quan ho recorde una estranya sensació em recorre el cos. Aquest bany ens féu entendre allò de “Pura Vida” que era com una espècie d’eslògan nacional, i que tothom allí utilitzava per saludar-se, i ens va donar energia per pujar els 400 escalons.
Al dia següent ens esperava una dura jornada de viatge cap al Nord del país, on ens esperaven els companys de la Asociación Bijagüena de Productores Agrícolas.

El 2007, després d’una intensa campanya electoral de cara al referèndum on Costa Rica (CR) decidia la seua entrada o no al Tractat de Lliure Comerç (TLC) entre Estats Units, Centreamèrica i República Dominicana (CAFTA), va guanyar el Si per un estret marge: 51.6% a favor front el 48.4% en contra . Així el Tractat entrava en vigor l’1 d’Octubre de 2008.
El Govern d’aleshores, dirigit per l’actual president Óscar Arias, va demanar el Si, argumentant beneficis econòmics, inclòs un major accés als mercats nord-americans, la no pèrdua de llocs de treball i la creació de nous, així com la necessitat d’expandir el mercat amb EUA per tal de no quedar-se enrere en l’economia mundial i sobretot per intentar pal·liar la crisi i l’augment de la inflació, fomentant les inversions des de l’exterior.
Les persones que demanaven el No, ho feien des de la intenció de protegir els petits i mitjans productors tant agraris com industrials nacionals, i mantenir la independència del país respecte dels EUA, argumentant que aquesta estratègia i maneres de funcionar, és el que els ha permès ser el país centreamericà amb major desenvolupament social i estabilitat econòmica.

Ara, gairebé un any després de l’entrada en vigor del TLC i a mesura que avança el temps, la distància entre exportacions i importacions de CR als EUA és major (és a dir, cada cop s'importen més productes dels EUA a CR).

Un altre factor que es comentava a la campanya electoral fou la creació de llocs de treball, però a CR el treball directe i indirecte relacionat amb l’exportació sols suposa el 30% de la població activa; d’aquests no tots estan relacionats amb el comerç amb els EUA ja que el 47% de les exportacions són amb Centreamèrica, Europa i altres mercats. Respecte de les exportacions cap als EUA, el 34% es porten a terme sense dependre de cap règim especial que caduqués (i per tant necessites de l’aprovació del TLC). A més, abans de l’entrada en vigor del TLC s’exportaven productes amb aranzels molt baixos o sense aranzels, com ara els xips d'INTEL, l’equip mèdic d’Abott, els plàtans o bananos i el cafè (M. Castro i J. Martínez; 2007, ANEP).

Fent un anàlisi més polític del que implica l’aplicació del TLC, es pot dir que suposa l’entrada a un gran mercat on per norma general, els majors beneficiats i els que tenen més probabilitats de sobreviure, són les grans empreses que treballen amb economies d’escala, així que els petits productors i comerciants hauran d’invertir molt per poder encarar la jugada. La principal font d’ingressos a CR és el turisme, ecoturisme sobretot (63.3% del PIB), seguit de la industria, principalment microprocessadors (29.1% del PIB) i l’agricultura (7.6% del PIB) (The World Factbook, 2009). En principi cabria pensar que els majors beneficiaris del TLC són l’agricultura i la industria, però no cal oblidar que els productors agraris nord-americans gaudeixen d’unes subvencions que no tenen els costa-riquenys, per tant serà difícil obrir nous mercats. En el cas de les indústries, realment les més importants són de capital estranger, per tant als costa-riquenys no els suposarà grans beneficis el TLC.

VIATGE AL PARADÍS (1a part)

Enguany, després de reunir els diners i la valentia suficient, hem (l’altre desencaixat i jo) creuat el xarco. Vam decidir anar a Costa Rica, en busca dels seus tresors naturals, tan avalats per totes les persones que hi havien anat i amb les que vam poder parlar abans del viatge.
El primer lloc que vam visitar fou el sud del Pacífic, a la península de Osa: el Parc Natural Corcovado (54000ha protegides). Aquest lloc és un dels pocs del món que encara conserva selva verge, i ha segut declarat pel National Geographic com un dels llocs amb major concentració de biodiversitat del planteta.
Tot i oferir un paradís terrenal als ulls dels visitants, aquesta joia natural no rep molts turistes, ja que el seu accés no és massa fàcil: després de nou hores de cotxe o d’un emocionant viatge en avioneta arribes al riu Sierpe, on agafes un bot que et porta fins al Pacífic, que et rep amb unes ones d’aquestes no es troben al Mediterrani. De fet, desembarcar no és fàcil, nosaltres vam fer 4 intents fins aconseguir-ho, però el que ens esperava pagava la pena. Vam allotjar-nos en un petit càmping situat enmig de dos poblets, on vivien unes 80 persones. Més enllà del que va suposar per a nosaltres estar al lloc més semblant al paradís que segurament mai visitarem, ens va agradar molt com ens van tractar. Aquelles persones que no ens coneixien de res ens van tractar com si portàrem allà tota la vida, i ens van fer sentir com a casa. Tot i que sols vam estar 3 nits, el dia que vam agafar el bot per anar al que seria la nostra segona destinació a Costa Rica, ho férem sabent que mai no oblidaríem aquest lloc i les seues gents.

Després d'unes merescudes vacances tornem a la terreta, aquesta xicoteta porció de territori que ens acull i ens fa sentir com a casa, ens dóna identitat i arrels, i ens fa identificar-nos amb un origen i una forma de viure. També però, malauradament, ens dóna disgustos, i dels grans, sobretot en quant a política. Tornar i vore que el senyor Camps no serà processat ha segut un cop dur. Per portar-ho millor i agafar forces per al setembre -que em sembla serà mogudet- ací va una d'humor -com a bons valencians almenys haurem de riure un poc!-.

PERQUÈ S'ENFONSA GENERAL MOTORS

General Motors (GM) representa com cap altra multinacional els valors de la societat dels EEUU. La història de GM és la historia del liberalisme salvatge, consumista i insostenible de la segona meitat del segle XX; aquell que crea el producte per a generar la necessitat, el que promou la idea de triomfadors i perdedors i el que organitza la societat en vertical, amb una successió de cadena de jerarquies sempre clares.

Doncs bé, ara aquest model econòmic i el seu model productiu està en fallida. Mentre General Motors i Ford s’enfonsen, Toyota i Honda guanyen més i més mercat. La clau, el Lean Manufacturing o la producció sense desaprofitament. Es tracta d’un canvi radical en el model productiu del Fordisme, assumit fins ara religiosament per totes les empreses occidentals.

En Lean Manufacturing s’inverteix l’organigrama piramidal de la organització i se li dóna poder de decisió als treballadors. La tecnologia productiva s’adapta a les persones i no a l’inrevés, ja que són els treballadors els protagonistes. Ja no es compra maquinària i després es col·loca personal per a portar-la sinó que es contracta personal que decideix quina tecnologia és la més adient per al procés. Els operaris deixen de ser operaris, ara són membres de l’equip, tan vàlids i autònoms per a la presa de decisions com qualsevol directiu o enginyer. Per a que açò siga possible, s’ha d’acabar amb el superego d’aquests i amb aquesta frase recurrent de “A tu no et pague per pensar”. Ara els de blau pensen i decideixen més que els de corbata, perquè són ells el que prenen decisions en els grups de millora i les prenen més encertadament perquè coneixen com ningú el seu lloc de treball. Els errors ja no són motiu de sanció, sinó oportunitats de millora, per a evitar la recurrència. També els proveïdors, sempre de menor pes que Toyota, són tractats com part integrant de l’equip i com a tal , no es permeten abusos sobre ells en quant a política de preus o demandes molt esglaonades.

Aquesta confiança i l’autonomia en el treball dóna motivació, i per tant, millora la productivitat i la qualitat del producte fabricat, finalitat última dels directius japonesos.

El Lean no són ferramentes de producció i qualitat com JIT, 6σ, 5S, Kaizen, 5 W’s, Poka Yoke o Ikishawa sinó que implica un canvi en la filosofia empresarial.

En Toyota s’ha acabat amb la cultura del “Push”, del fuet en ma , de tractar als treballadors com a sospitosos habituals, com a mal menor en la producció; s’ha acabat amb el classisme i la supèrbia. Ara es promou la cultura del “Pull”, en la qual els treballadors tenen autonomia i iniciativa, i demanden recursos a la Direcció. És clar que el canvi consisteix en la sociabilització del poder de decisió i mai dels guanys de la empresa, però resulta curiós veure com en l’economia de mercat, ara es vol fer un gir cap a els valors de la humilitat, la igualtat, la sostenibilitat i l’autonomia, front al classisme, l’egoisme i la supèrbia imperants fins ara.

by xavi!

LARS VON TRIER vs EL MÓN

Aquests dies se celebra una nova edició del Festival de Cannes. Aquest any però, l’extravagant director Lars Von Trier presenta una nova pel·lícula: Anticrist, en la qual es veu que una parella intenta superar la mort del seu fill. De fet, entre d’altres la crítica parla de “Es una provocación llevada a los máximos niveles, un crescendo de horrores eróticos y violencia sanguinaria…”(El Pais). Jo no he tingut el “plaer” de vore la peli, que s’estrenarà el 21 d’agost a l’Estat espanyol, però supose que les crítiques no s’allunyen del tot de la realitat. Mai no he sigut fan d’aquest personatge que reflecteix com no ho fa cap altre, la bogeria dels directors nòrdics que utilitzen de forma una mica preocupant i bastant recurrent, el sexe violent per explicar les seues històries. Vaja, que quan acabe de vore una pel·lícula d’aquestes no puc evitar preguntar-me si tots els nòrdics s’ho munten tan malament al llit!

Per si algú es va perdre la paròdia que van fer d’aquest personatge en la secció Celebrities de Muchachada nui, ací està, perquè descriu com poca gent ho fà, la misteriosa ment d’aquest torturat director (muchachadanui.rtve.es/celebrities-lars-von-trier.html). Per si algú vol anar més enllà, ací està el tràiler en la web de la pel·lícula.

AGROCOPS

Amb el context de crisi que estem vivint, moltes persones han decidit tornar al camp per tal de poder guanyar-se un jornal, de manera que el sector agrari està reviscolant i alhora permetent la subsistència de moltes famílies, que fa uns anys van decidir buscar una feina en un altre sector en detriment de l’agricultura valenciana. Tot i que han decidit tornar cal a dir que no és fàcil. Cada cop més la distribució en el mercat dels aliments està en mans de grans empreses que marquen uns preus molt asfixiants per als productors, que estan en la base de la cadena d’intermediaris entre la producció i el consumidor final. Així els receptors de totes les baixades de preus dels productes agraris són els llauradors: si un producte baixa 3 cèntims, tots els intermediaris ho compensen amb el de “darrere” que en última instància és l’agricultor, en canvi quan els preus dels productes augmenten en mercat, els beneficis es queden “pel camí”.

Davant aquesta perspectiva de mercat i fruit d’una sensibilitat cap al medi ambient i la salut, molts productors s’han decidit per l’agricultura ecològica. Des de fa uns vint anys, hem pogut assistir al desenvolupament de maneres molt diferents d’organització i autogestió. Aquestes opcions passen per l’autogestió i la venda directa a casa de manera individua (Vicent Martí), la creació de cooperatives de productors -CROPP Cooperative als EUA (www.farmers.coop) o Green Net Co-operative a Tailàndia (http://www.greennet.or.th)-, la creació de cooperatives de productors i consumidors -Aiguaclara en València (www.aiguaclara.org)-, etc. De fet amb el pas del temps aquestes estructures han anat creixent i creant-ne de noves destinades a la investigació, com ara Green Lane en Armènia (www.greenlane.am), o que assessoren els productors en l’obertura de nous mercats, com el National Sustainable Agriculture Information Services, (ATTRA) que entre d’altres ajuda els productors a vendre els productes ecològics a entitats públiques com hospitals, escoles bressol o col·legis (http//attra.ncat.org).

Pot ser el futur de l’agricultura valenciana passa per la reconversió cap a una agricultura més sostenible i sobretot més autogestionada i propera als consumidors, que evite en la mesura del possible, les grans cadenes de distribució.

FARMANEGOCIS

Pràcticament cada dia veiem a la televisió i a la premsa, un informe detallat sobre l’evolució dels casos de la Grip A(H1N1) (abans coneguda com a grip del porc però que de seguida va canviar el nom per tal que les vendes de carn de porc no patiren recessions). És una malaltia que pel que diuen, està provocada per una mutació entre el virus de la grip que afecta els humans i el que afecta els porcs, que treié a la llum els primers casos pel mes d’abril. Paradoxalment però, des del primer moment se’ns ha anunciat un medicament com a totalment efectiu: el Tamiflu, un antiviral selectiu contra el virus de la inlfuenza (malatia infecciosa d’aus i mamífers) comercialitzat per la marca Roche. Tot i que el nombre de morts a nivell mundial ronda les 2000 persones, des de l’OMS ja se’ns parla de pandèmia i de la necessitat que els governs adquirisquen i controlen milions de dosi d’aquest medicament (cal ressaltar que, solidàriament, l’OMS ha demanat a Roche que dóne 3 milions d’antivirals als països més empobrits, tot i que si realment estem davant un fenomen així, amb 3 milions no tindran ni per començar).

Per estrany que semble aquest fet, no ens hem d’allunyar molt en el temps per trobar un altre exemple de necessitat imperiosa d’adquirir determinat medicament: fa poc que a l’Estat espanyol ha començat a administrar-se la vacuna del VPH (Virus del Papil·loma Humà). Aquesta malaltia es transmet per contacte (no pels fluids sexuals), durant les relacions sexuals. L’ús del preservatiu disminueix el contagi sexual però no l’elimina. Alguns tipus de virus de papil·loma humà provoquen càncer de coll d’úter, sent causa necessària però no suficient: la pobresa, el tabaquisme i altres factors desconeguts són clau per al desenvolupament de la malaltia. A l’Estat espanyol (Ee) hi ha uns 2000 casos de càncer de coll d’úter a l’any i unes 600 morts per aquesta causa. És a dir, el 99.7% de les dones que moren a l’Ee no ho fan per càncer de coll d’úter (GERVÁS, 2007). Si afegim aquestes dades al fet que hi ha vàries menors ingressades en la UCI pels efectes secundaris de la vacuna, és estrany l’alegria amb la que s’està administrant. En aquest cas, la “gallina dels ous d’or” està formada per Gardasil i Cervarix, les dues formes amb què es comercialitza la vacuna.

Pot ser si la investigació mèdica estigués en mans dels estats en comptes de les empreses privades, no sols els temes de salut pública anirien millor, sinó que cada cop que anàrem al metge no tindríem la sensació que el nostre cos és una eina a través de la qual les farmacèutiques s’enriqueixen amb les nostres desgràcies.

PUNKIS + QUECHUA: depredant el medi

Aquestes Pasqües vam anar al Parc Natural de Cabo de Gata-Níjar. És un paratge gairebé desèrtic però amb unes platges brutals: l’aigua –pràcticament cristal·lina- es combina amb unes dunes gegants d’aquestes que tant costen de vore per les platges valencianes. Nosaltres els valencians, estem acostumats a anar a platges atestades de domingueros i madrilenys, i haver de compartir la tovallola quasi literalment amb el veí; per això ens va semblar molt agradable vore que per aquella zona, encara es respirava prou tranquil·litat. A més, el turisme de Cabo de Gata no era el típic de famílies senceres amb el para-sol, les cadires, la taula, la nevera, l’àvia, el xiquet... sinó que sobretot abundava el model “trunyo+hippie/punky+gos/sos”, que no deixa de ser turisme, però prou més agradable. Bé, això és el que pensava jo fins que després d’una petita excursió de 4km per la muntanya vaig arribar a Cala San Pedro (Las Negras): la meca del punky. Si no hi havia 500 persones acampades no hi havia cap! La penya acampava fins i tot a la vora de la mar!!! Era com una urbanització de madrilenys però amb tendes de campanya (totes del Decathlon, que els hippie-punkies van a la moda). De fet vaig pensar “menys mal que a Formentera està prohibit acampar, perquè sinó estaria igual”.

Tot açò em feu reflexionar sobre les prohibicions i les llibertats individuals. Perquè en realitat el que feia aqueixa gent era privatitzar una cala que en eixe moment no tenia res a envejar a la platja de Benidorm (versió acampada és clar). A més, una cosa que em fotia prou és que Cabo de Gata està ple de Càmpings condicionats amb canalitzacions d’aigua i recollida de residus, però aquesta penya havia d’estar allí, en meitat de la natura i a la puta vora de la mar. És que fins i tot hi havia gent acampada en les restes del Castillo de San Pedro. Jo flipe, i el que més em dol és vore que la gent “suposadament” d’esquerres no té cap tipus de consciència ecològica. No poden anar simplement a passar el dia i tornar-se’n a casa amb la bosseta de fem?

Demanar perdó s’està convertint en una solució a la que cada cop ens estem acostumant més. De fet sembla que els polítics ja no s’enrecorden que estem en un Estat laic i que el perdó és un concepte catòlic al qual en un principi no s’hauria de recórrer. No obstant, personatges com l’exministra de foment Magdalena Álvarez (“antes partía que doblá”) no va dubtar ni un moment quan va haver de donar explicacions pel caos en l’aeroport de Barajas durant les nevades, o pel superforat de les obres de l’AVE. Un altre cas de polítics redimits per la gràcia divina, està tornant a l’actualitat degut al juí per les morts de l’accident del yak-42. La responsabilitat política del senyor Trillo (“manda güebos”) responsable de l’entrega als familiars del mort del veí, ha quedat depurada amb una entonació més o menys creïble del famós perdó.

Una altra moda en el camp de l’esquiving responsabilities és el que s’ha anomenat tota la vida “fer-se el suec”o “fer-se el longui” i tenir la cara suficientment dura per dir que en el moment de prendre la decisió no es disposava de les dades suficients. Per il•lustrar aquest modus operanding tenim famosos exemples com ara l’enviament del Prestige mar endins quan faltava poc perquè vessara milers de tones de cru sobre l’Atlàntic, o la participació en la guerra d’Irak en busca d’armes de destrucció massiva. En el cas del Prestige, el mort se’l va carregar el capità del vaixell, que en tot moment obeïa ordres. En el cas d’Irak... sembla ser que els qui s’estan carregant els morts (literalment) són el poble iraquià.

ECOLOGISME vs NUCLEARS

Darrerament està tornant el debat sobre “l’ecologisme” de l’energia nuclear. Les veus a favor argumenten que front el canvi climàtic i les emissions de CO2 (un dels majors responsables de l’efecte hivernacle) l’energia nuclear és una bona solució, ja que en el procés d’obtenció d’energia elèctrica no s’emeten a l’atmosfera gasos contaminants com sí ocorre en l’obtenció d’energia mitjançant combustibles fòssils. El problema però, arriba un cop aconseguida l’energia: què fer amb els residus radioactius. Actualment hi ha dues vessants. La primera (s’anomena de cicle tancat) consisteix a intentar fer combustible amb els residus per obtenir més energia a partir d’uns superreactors (reactors ràpids)que són supercars; i la segona (de cicle obert) consisteix bàsicament a buscar un lloc on emmagatzemar tones de residus nuclears (aquesta segona opció, que és molt més econòmica és la que porta a terme l’Estat espanyol). Un altre “petit” inconvenient de treballar amb la radioactivitat és la perillositat que suposa un accident nuclear, però açò, pel que sembla, als nous econuclears tampoc no els preocupa massa.

Llavors què ens queda? Doncs una bona solució (per la que mai s’ha apostat des dels Governs) és l’energia solar. Encara que aquesta opció sols aprofitaria per al consum domèstic –en principi-, tot és qüestió d'investigar- suposaria la descentralització de l’energia i per tant la desaparició de gran part de les línies d’alta tensió. També permetria l’autogestió dels consumidors i sobretot la no dependència de les grans empreses distribuïdores d'energia. En comptes d’això, des del govern espanyol s’ha optat per l’energia eòlica, que necessita d'aerogeneradors monstruosos, gestionats per grans empreses i que continuen necessitant grans infraestructures per transportar l’electricitat sense que açò supose moltes pèrdues energètiques. De moment, un gest senzill i barat que podem fer totes és decréixer el nostre consum elèctric.

CRIS CREUS CRISI

Aquest cap de setmana, en plena lluita pel control de Caja Madrid de l’executiu d’Esperanza Aguirre, hem assistit al salvament de Caja Castilla-La Mancha (CCM) per part del Banco de España. En realitat és una notícia que més o menys tothom esperava, ja que era un secret a veus que a les caixes fortes dels bancs, els diners “ficticis” eren molt superior als “reals” i que tard o d’hora anava a caure una Caixa de l’Estat espanyol. Des que Lehman Brothers -el quart banc d’inversions d’Estats Units- es declarava en fallida el 15 de setembre de 2008, començaren a sonar habituals termes com “subprime, hipoteques fem i crisi del mercat financer”. I és que en arribar la crisi a les nostres vides, tothom hem assenyalat com a responsables la política de l’especulació financera i de l’economia basada en diners ficticis provinents d’interessos obtinguts a través de crèdits-locura que s’han anat repartint com si res, sense cap tipus de mecanisme de control –cal ressaltar que fa uns anys el sistema d’auditories financeres als bancs americans va passar del control públic a mans privades, i per tant al descontrol-.

El que més m’ha sorprès però, ha segut el fet que dels suposats 3000 milions d’euros que mesura el forat de CCM –forat negat pel ministre d’economia Pedro Solbes-, hi ha un bon pessic que s’ha format arran dels crèdits concedits al PSOE (el ex-presi de CCM és d’aquest partit), al PP i a IU entre d’altres. Així que ara sembla que els polítics a més de portar-nos de la maneta cap a la tomba cavada pel capitalisme, han ajudat avocant-hi terra durant tot aquest temps, gràcies a la seua política de supercarreteres, superaeroports i supertrens voladors. El que m’estranya més, supose, és que no ha segut una caixa valenciana l’ha que s’ha enfonsat primer! A vore quan tarda...

... decepcions que et porta la vida

Tants mesos esperant i ara... una decepció! I de les grans.
Des de sempre havia estat seguidora "acèrrima"de Macaco. Defensant amb capa i espasa la seua originalitat i estil propis, que havien desenvolupat enmig d’un calaix desastre de mestizaje pastelero difícil d’engolir. Però ara amic m’ho has posat difícil, i la veritat és que se m’acaben els arguments per defensar l’últim disc Puerto Presente. Lluny de la fusió i la bogeria exquisidament encapsulades en els àlbums editats fins ara per aquesta banda internacional amb seu a Barcelona, el darrer treball és un seguit de cançons que no acaben de culminar, que es queden en la intro i et deixen esperant i esperant, a vore si la següent cançó m’agrada més. Però no, la següent cançó és igual que la primera, la segona i tota la resta. A més, i per acabar ja amb qualsevol fil d’esperança, han fet una cançó amb un grup de xiquets: la idea –segons va explicar el cantant en la darrera entrevista radiofònica- era fer alguna cosa semblant al treball del Pink Floyd al seu àlbum The Wall. Lluny d’aquest resultat, el que se sent al disc dóna ganes de tot menys de quedar-se a escoltar la resta.
Però bé, supose que les decepcions formen part d’aquesta vida que ens ha tocat. Sols espere que en tancar aquesta porta musical se m’obrin de noves sense explorar.

2a Marxa Intercomalcal pels Països Catalans

Un cop més, per segon any consecutiu, se celebra la Marxa Intercomarcal pels Països Catalans. Una marxa que ens porta per la Ribera, la Valldigna i la Safor.
Si l’any passat us la vau perdre, apunteu-vos enguany, perquè els paisatges són brutals i a més, de segur que se succeeixen moltes anècdotes d’aquestes tan divertides que recordes amb el pas del temps.
Ale, salut i muntanya!

Lectures i Lectores

Darrerament –he de confessar que per un temps vaig abandonar la lectura cegada per Internet i els internautes- he recuperat aquest sa i apassionant hàbit. Sempre havia llegit però des que vaig entrar en la recta final de la carrera, atabalada per les muntanyes d’apunts que havia d’ingerir, vaig deixar una mica prou de banda el plaer de llegir per plaer. Ací van algunes de les històries que m’han fet retrobar-me amb el món de les lletres més enllà de les equacions i els teoremes científics!
Entre els últims llibres que han passat per les meues mans recomane “Ciutat de lladres” d’en David Benioff, és un llibre apassionant! M’ha fet riure i al final... he plorat! Ai mare!
Per als que són més “guais” (és broma, je je) tinc un còmic: “Gorazde, zona protegida” de Joe Sacco. Aquest còmic m’ha ajudat a desfer tot eixe entramat embolicat que tenia dins el cap en relació a la Guerra de Bòsnia, que va tenir lloc quan jo encara era menuda i que mai no havia aconseguit esclarir.

Finalment, l'últim que he llegit ha segut V de Vendetta, de l'Alan Moore i el David Lloyd, que tot s'ha de dir, estan molt i molt ben considerats dins el mon del còmic. També voldria afegir -encara que supose la meua lapidació entre els apassionats del còmic- que la peli em va agradar, i em va semblar una bona versió del còmic (espere i supose que l'Alan Moore mai no entrarà en aquest bloc!). De fet ha hagut vegades que m'he perdut una mica en la lectura i que gràcies al referent de la peli he trobat una corda a la que agafar-me per trobar el fil conductor. Ale, a llegir!

CRIS CRAS CRISI

La setmana passada, els treballadors de Seat van fer un referèndum a la fàbrica de Martorell a través del qual decidien si estarien disposats a congelar els seus salaris durant un any sencer per tal d’augmentar la càrrega de treball de l’empresa. Amb un 65.5% de vots a favor, la proposta tirà endavant. No content amb aquesta baixada de pantalons de la plantilla (i dic baixada perquè mentre els directius de l’empresa segurament continuen gaudint amb el cotxe d’empresa, la targeta d’empresa i els sous desorbitats, els treballadors són els que han d’afrontar la crisi) doncs això: que no content amb aquesta decisió, el president de Seat el senyor Erich Schmitt, els digué que haurien de ser dos i no un any de congelació salarial.
No obstant l’esperança és l’últim que es perd ja que després de rebre amenaces de mort provinents de l’ira popular desenvolupada a ran del repartiment de primes per valor de 165 milions de dòlars, els executius de l’asseguradora AIG (American International Group) han començat a tornar les primes.
En l’altra cara de la moneda però, està la compra massiva d’actius tòxics per part del Govern d’EUA per tal de “sanejar” els petits bancs i afavorir així que torne la circulació de crèdit a l’economia dels ianquis, en poques paraules: el govern d’Obama està comprant merda als bancs per a que puguen fer-ne més i continuar venent-la.

ara si!

Supose que ara en vacances és un bon moment per començar el meu blog. Encara que estem al març i no al setembre (eixa època de l'any del ...promet anar al gimnàs, apuntar-me a anglés i deixar de fumar") intentaré mantenir-lo actualitzat i aproparme a la "diferència" per fugir de la "repetició", i aprofitar total la "tinta" que he fet servir quan era "escolar" per oferir uns escrtits dignes. Bé, un bes als possibles aludits i supose que, com se sol dir, comença l'aventura bloggera (ja vorem el que dura...)