Tants mesos esperant i ara... una decepció! I de les grans.
Des de sempre havia estat seguidora "acèrrima"de Macaco. Defensant amb capa i espasa la seua originalitat i estil propis, que havien desenvolupat enmig d’un calaix desastre de mestizaje pastelero difícil d’engolir. Però ara amic m’ho has posat difícil, i la veritat és que se m’acaben els arguments per defensar l’últim disc Puerto Presente. Lluny de la fusió i la bogeria exquisidament encapsulades en els àlbums editats fins ara per aquesta banda internacional amb seu a Barcelona, el darrer treball és un seguit de cançons que no acaben de culminar, que es queden en la intro i et deixen esperant i esperant, a vore si la següent cançó m’agrada més. Però no, la següent cançó és igual que la primera, la segona i tota la resta. A més, i per acabar ja amb qualsevol fil d’esperança, han fet una cançó amb un grup de xiquets: la idea –segons va explicar el cantant en la darrera entrevista radiofònica- era fer alguna cosa semblant al treball del Pink Floyd al seu àlbum The Wall. Lluny d’aquest resultat, el que se sent al disc dóna ganes de tot menys de quedar-se a escoltar la resta.
Però bé, supose que les decepcions formen part d’aquesta vida que ens ha tocat. Sols espere que en tancar aquesta porta musical se m’obrin de noves sense explorar.
Des de sempre havia estat seguidora "acèrrima"de Macaco. Defensant amb capa i espasa la seua originalitat i estil propis, que havien desenvolupat enmig d’un calaix desastre de mestizaje pastelero difícil d’engolir. Però ara amic m’ho has posat difícil, i la veritat és que se m’acaben els arguments per defensar l’últim disc Puerto Presente. Lluny de la fusió i la bogeria exquisidament encapsulades en els àlbums editats fins ara per aquesta banda internacional amb seu a Barcelona, el darrer treball és un seguit de cançons que no acaben de culminar, que es queden en la intro i et deixen esperant i esperant, a vore si la següent cançó m’agrada més. Però no, la següent cançó és igual que la primera, la segona i tota la resta. A més, i per acabar ja amb qualsevol fil d’esperança, han fet una cançó amb un grup de xiquets: la idea –segons va explicar el cantant en la darrera entrevista radiofònica- era fer alguna cosa semblant al treball del Pink Floyd al seu àlbum The Wall. Lluny d’aquest resultat, el que se sent al disc dóna ganes de tot menys de quedar-se a escoltar la resta.
Però bé, supose que les decepcions formen part d’aquesta vida que ens ha tocat. Sols espere que en tancar aquesta porta musical se m’obrin de noves sense explorar.
Ei, jo et puc donar unes quantes! Últimament m'he posat la directa i no pare... De totes maneres, xicona, crec que hauries de donar-li una nova oportunitat al disc (encara que t'ho dic des de la desconeixença total i absoluta, perquè jo no l'he sentit). De vegades un àlbum necessita tres o quatre escoltades per a rular bé...
ResponElimina