Aquest cap de setmana, en plena lluita pel control de Caja Madrid de l’executiu d’Esperanza Aguirre, hem assistit al salvament de Caja Castilla-La Mancha (CCM) per part del Banco de España. En realitat és una notícia que més o menys tothom esperava, ja que era un secret a veus que a les caixes fortes dels bancs, els diners “ficticis” eren molt superior als “reals” i que tard o d’hora anava a caure una Caixa de l’Estat espanyol. Des que Lehman Brothers -el quart banc d’inversions d’Estats Units- es declarava en fallida el 15 de setembre de 2008, començaren a sonar habituals termes com “subprime, hipoteques fem i crisi del mercat financer”. I és que en arribar la crisi a les nostres vides, tothom hem assenyalat com a responsables la política de l’especulació financera i de l’economia basada en diners ficticis provinents d’interessos obtinguts a través de crèdits-locura que s’han anat repartint com si res, sense cap tipus de mecanisme de control –cal ressaltar que fa uns anys el sistema d’auditories financeres als bancs americans va passar del control públic a mans privades, i per tant al descontrol-.
El que més m’ha sorprès però, ha segut el fet que dels suposats 3000 milions d’euros que mesura el forat de CCM –forat negat pel ministre d’economia Pedro Solbes-, hi ha un bon pessic que s’ha format arran dels crèdits concedits al PSOE (el ex-presi de CCM és d’aquest partit), al PP i a IU entre d’altres. Així que ara sembla que els polítics a més de portar-nos de la maneta cap a la tomba cavada pel capitalisme, han ajudat avocant-hi terra durant tot aquest temps, gràcies a la seua política de supercarreteres, superaeroports i supertrens voladors. El que m’estranya més, supose, és que no ha segut una caixa valenciana l’ha que s’ha enfonsat primer! A vore quan tarda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada