PUNKIS + QUECHUA: depredant el medi

Aquestes Pasqües vam anar al Parc Natural de Cabo de Gata-Níjar. És un paratge gairebé desèrtic però amb unes platges brutals: l’aigua –pràcticament cristal·lina- es combina amb unes dunes gegants d’aquestes que tant costen de vore per les platges valencianes. Nosaltres els valencians, estem acostumats a anar a platges atestades de domingueros i madrilenys, i haver de compartir la tovallola quasi literalment amb el veí; per això ens va semblar molt agradable vore que per aquella zona, encara es respirava prou tranquil·litat. A més, el turisme de Cabo de Gata no era el típic de famílies senceres amb el para-sol, les cadires, la taula, la nevera, l’àvia, el xiquet... sinó que sobretot abundava el model “trunyo+hippie/punky+gos/sos”, que no deixa de ser turisme, però prou més agradable. Bé, això és el que pensava jo fins que després d’una petita excursió de 4km per la muntanya vaig arribar a Cala San Pedro (Las Negras): la meca del punky. Si no hi havia 500 persones acampades no hi havia cap! La penya acampava fins i tot a la vora de la mar!!! Era com una urbanització de madrilenys però amb tendes de campanya (totes del Decathlon, que els hippie-punkies van a la moda). De fet vaig pensar “menys mal que a Formentera està prohibit acampar, perquè sinó estaria igual”.

Tot açò em feu reflexionar sobre les prohibicions i les llibertats individuals. Perquè en realitat el que feia aqueixa gent era privatitzar una cala que en eixe moment no tenia res a envejar a la platja de Benidorm (versió acampada és clar). A més, una cosa que em fotia prou és que Cabo de Gata està ple de Càmpings condicionats amb canalitzacions d’aigua i recollida de residus, però aquesta penya havia d’estar allí, en meitat de la natura i a la puta vora de la mar. És que fins i tot hi havia gent acampada en les restes del Castillo de San Pedro. Jo flipe, i el que més em dol és vore que la gent “suposadament” d’esquerres no té cap tipus de consciència ecològica. No poden anar simplement a passar el dia i tornar-se’n a casa amb la bosseta de fem?

Demanar perdó s’està convertint en una solució a la que cada cop ens estem acostumant més. De fet sembla que els polítics ja no s’enrecorden que estem en un Estat laic i que el perdó és un concepte catòlic al qual en un principi no s’hauria de recórrer. No obstant, personatges com l’exministra de foment Magdalena Álvarez (“antes partía que doblá”) no va dubtar ni un moment quan va haver de donar explicacions pel caos en l’aeroport de Barajas durant les nevades, o pel superforat de les obres de l’AVE. Un altre cas de polítics redimits per la gràcia divina, està tornant a l’actualitat degut al juí per les morts de l’accident del yak-42. La responsabilitat política del senyor Trillo (“manda güebos”) responsable de l’entrega als familiars del mort del veí, ha quedat depurada amb una entonació més o menys creïble del famós perdó.

Una altra moda en el camp de l’esquiving responsabilities és el que s’ha anomenat tota la vida “fer-se el suec”o “fer-se el longui” i tenir la cara suficientment dura per dir que en el moment de prendre la decisió no es disposava de les dades suficients. Per il•lustrar aquest modus operanding tenim famosos exemples com ara l’enviament del Prestige mar endins quan faltava poc perquè vessara milers de tones de cru sobre l’Atlàntic, o la participació en la guerra d’Irak en busca d’armes de destrucció massiva. En el cas del Prestige, el mort se’l va carregar el capità del vaixell, que en tot moment obeïa ordres. En el cas d’Irak... sembla ser que els qui s’estan carregant els morts (literalment) són el poble iraquià.

ECOLOGISME vs NUCLEARS

Darrerament està tornant el debat sobre “l’ecologisme” de l’energia nuclear. Les veus a favor argumenten que front el canvi climàtic i les emissions de CO2 (un dels majors responsables de l’efecte hivernacle) l’energia nuclear és una bona solució, ja que en el procés d’obtenció d’energia elèctrica no s’emeten a l’atmosfera gasos contaminants com sí ocorre en l’obtenció d’energia mitjançant combustibles fòssils. El problema però, arriba un cop aconseguida l’energia: què fer amb els residus radioactius. Actualment hi ha dues vessants. La primera (s’anomena de cicle tancat) consisteix a intentar fer combustible amb els residus per obtenir més energia a partir d’uns superreactors (reactors ràpids)que són supercars; i la segona (de cicle obert) consisteix bàsicament a buscar un lloc on emmagatzemar tones de residus nuclears (aquesta segona opció, que és molt més econòmica és la que porta a terme l’Estat espanyol). Un altre “petit” inconvenient de treballar amb la radioactivitat és la perillositat que suposa un accident nuclear, però açò, pel que sembla, als nous econuclears tampoc no els preocupa massa.

Llavors què ens queda? Doncs una bona solució (per la que mai s’ha apostat des dels Governs) és l’energia solar. Encara que aquesta opció sols aprofitaria per al consum domèstic –en principi-, tot és qüestió d'investigar- suposaria la descentralització de l’energia i per tant la desaparició de gran part de les línies d’alta tensió. També permetria l’autogestió dels consumidors i sobretot la no dependència de les grans empreses distribuïdores d'energia. En comptes d’això, des del govern espanyol s’ha optat per l’energia eòlica, que necessita d'aerogeneradors monstruosos, gestionats per grans empreses i que continuen necessitant grans infraestructures per transportar l’electricitat sense que açò supose moltes pèrdues energètiques. De moment, un gest senzill i barat que podem fer totes és decréixer el nostre consum elèctric.