Demanar perdó s’està convertint en una solució a la que cada cop ens estem acostumant més. De fet sembla que els polítics ja no s’enrecorden que estem en un Estat laic i que el perdó és un concepte catòlic al qual en un principi no s’hauria de recórrer. No obstant, personatges com l’exministra de foment Magdalena Álvarez (“antes partía que doblá”) no va dubtar ni un moment quan va haver de donar explicacions pel caos en l’aeroport de Barajas durant les nevades, o pel superforat de les obres de l’AVE. Un altre cas de polítics redimits per la gràcia divina, està tornant a l’actualitat degut al juí per les morts de l’accident del yak-42. La responsabilitat política del senyor Trillo (“manda güebos”) responsable de l’entrega als familiars del mort del veí, ha quedat depurada amb una entonació més o menys creïble del famós perdó.

Una altra moda en el camp de l’esquiving responsabilities és el que s’ha anomenat tota la vida “fer-se el suec”o “fer-se el longui” i tenir la cara suficientment dura per dir que en el moment de prendre la decisió no es disposava de les dades suficients. Per il•lustrar aquest modus operanding tenim famosos exemples com ara l’enviament del Prestige mar endins quan faltava poc perquè vessara milers de tones de cru sobre l’Atlàntic, o la participació en la guerra d’Irak en busca d’armes de destrucció massiva. En el cas del Prestige, el mort se’l va carregar el capità del vaixell, que en tot moment obeïa ordres. En el cas d’Irak... sembla ser que els qui s’estan carregant els morts (literalment) són el poble iraquià.