CRIS CREUS CRISI

Aquest cap de setmana, en plena lluita pel control de Caja Madrid de l’executiu d’Esperanza Aguirre, hem assistit al salvament de Caja Castilla-La Mancha (CCM) per part del Banco de España. En realitat és una notícia que més o menys tothom esperava, ja que era un secret a veus que a les caixes fortes dels bancs, els diners “ficticis” eren molt superior als “reals” i que tard o d’hora anava a caure una Caixa de l’Estat espanyol. Des que Lehman Brothers -el quart banc d’inversions d’Estats Units- es declarava en fallida el 15 de setembre de 2008, començaren a sonar habituals termes com “subprime, hipoteques fem i crisi del mercat financer”. I és que en arribar la crisi a les nostres vides, tothom hem assenyalat com a responsables la política de l’especulació financera i de l’economia basada en diners ficticis provinents d’interessos obtinguts a través de crèdits-locura que s’han anat repartint com si res, sense cap tipus de mecanisme de control –cal ressaltar que fa uns anys el sistema d’auditories financeres als bancs americans va passar del control públic a mans privades, i per tant al descontrol-.

El que més m’ha sorprès però, ha segut el fet que dels suposats 3000 milions d’euros que mesura el forat de CCM –forat negat pel ministre d’economia Pedro Solbes-, hi ha un bon pessic que s’ha format arran dels crèdits concedits al PSOE (el ex-presi de CCM és d’aquest partit), al PP i a IU entre d’altres. Així que ara sembla que els polítics a més de portar-nos de la maneta cap a la tomba cavada pel capitalisme, han ajudat avocant-hi terra durant tot aquest temps, gràcies a la seua política de supercarreteres, superaeroports i supertrens voladors. El que m’estranya més, supose, és que no ha segut una caixa valenciana l’ha que s’ha enfonsat primer! A vore quan tarda...

... decepcions que et porta la vida

Tants mesos esperant i ara... una decepció! I de les grans.
Des de sempre havia estat seguidora "acèrrima"de Macaco. Defensant amb capa i espasa la seua originalitat i estil propis, que havien desenvolupat enmig d’un calaix desastre de mestizaje pastelero difícil d’engolir. Però ara amic m’ho has posat difícil, i la veritat és que se m’acaben els arguments per defensar l’últim disc Puerto Presente. Lluny de la fusió i la bogeria exquisidament encapsulades en els àlbums editats fins ara per aquesta banda internacional amb seu a Barcelona, el darrer treball és un seguit de cançons que no acaben de culminar, que es queden en la intro i et deixen esperant i esperant, a vore si la següent cançó m’agrada més. Però no, la següent cançó és igual que la primera, la segona i tota la resta. A més, i per acabar ja amb qualsevol fil d’esperança, han fet una cançó amb un grup de xiquets: la idea –segons va explicar el cantant en la darrera entrevista radiofònica- era fer alguna cosa semblant al treball del Pink Floyd al seu àlbum The Wall. Lluny d’aquest resultat, el que se sent al disc dóna ganes de tot menys de quedar-se a escoltar la resta.
Però bé, supose que les decepcions formen part d’aquesta vida que ens ha tocat. Sols espere que en tancar aquesta porta musical se m’obrin de noves sense explorar.

2a Marxa Intercomalcal pels Països Catalans

Un cop més, per segon any consecutiu, se celebra la Marxa Intercomarcal pels Països Catalans. Una marxa que ens porta per la Ribera, la Valldigna i la Safor.
Si l’any passat us la vau perdre, apunteu-vos enguany, perquè els paisatges són brutals i a més, de segur que se succeeixen moltes anècdotes d’aquestes tan divertides que recordes amb el pas del temps.
Ale, salut i muntanya!

Lectures i Lectores

Darrerament –he de confessar que per un temps vaig abandonar la lectura cegada per Internet i els internautes- he recuperat aquest sa i apassionant hàbit. Sempre havia llegit però des que vaig entrar en la recta final de la carrera, atabalada per les muntanyes d’apunts que havia d’ingerir, vaig deixar una mica prou de banda el plaer de llegir per plaer. Ací van algunes de les històries que m’han fet retrobar-me amb el món de les lletres més enllà de les equacions i els teoremes científics!
Entre els últims llibres que han passat per les meues mans recomane “Ciutat de lladres” d’en David Benioff, és un llibre apassionant! M’ha fet riure i al final... he plorat! Ai mare!
Per als que són més “guais” (és broma, je je) tinc un còmic: “Gorazde, zona protegida” de Joe Sacco. Aquest còmic m’ha ajudat a desfer tot eixe entramat embolicat que tenia dins el cap en relació a la Guerra de Bòsnia, que va tenir lloc quan jo encara era menuda i que mai no havia aconseguit esclarir.

Finalment, l'últim que he llegit ha segut V de Vendetta, de l'Alan Moore i el David Lloyd, que tot s'ha de dir, estan molt i molt ben considerats dins el mon del còmic. També voldria afegir -encara que supose la meua lapidació entre els apassionats del còmic- que la peli em va agradar, i em va semblar una bona versió del còmic (espere i supose que l'Alan Moore mai no entrarà en aquest bloc!). De fet ha hagut vegades que m'he perdut una mica en la lectura i que gràcies al referent de la peli he trobat una corda a la que agafar-me per trobar el fil conductor. Ale, a llegir!

CRIS CRAS CRISI

La setmana passada, els treballadors de Seat van fer un referèndum a la fàbrica de Martorell a través del qual decidien si estarien disposats a congelar els seus salaris durant un any sencer per tal d’augmentar la càrrega de treball de l’empresa. Amb un 65.5% de vots a favor, la proposta tirà endavant. No content amb aquesta baixada de pantalons de la plantilla (i dic baixada perquè mentre els directius de l’empresa segurament continuen gaudint amb el cotxe d’empresa, la targeta d’empresa i els sous desorbitats, els treballadors són els que han d’afrontar la crisi) doncs això: que no content amb aquesta decisió, el president de Seat el senyor Erich Schmitt, els digué que haurien de ser dos i no un any de congelació salarial.
No obstant l’esperança és l’últim que es perd ja que després de rebre amenaces de mort provinents de l’ira popular desenvolupada a ran del repartiment de primes per valor de 165 milions de dòlars, els executius de l’asseguradora AIG (American International Group) han començat a tornar les primes.
En l’altra cara de la moneda però, està la compra massiva d’actius tòxics per part del Govern d’EUA per tal de “sanejar” els petits bancs i afavorir així que torne la circulació de crèdit a l’economia dels ianquis, en poques paraules: el govern d’Obama està comprant merda als bancs per a que puguen fer-ne més i continuar venent-la.

ara si!

Supose que ara en vacances és un bon moment per començar el meu blog. Encara que estem al març i no al setembre (eixa època de l'any del ...promet anar al gimnàs, apuntar-me a anglés i deixar de fumar") intentaré mantenir-lo actualitzat i aproparme a la "diferència" per fugir de la "repetició", i aprofitar total la "tinta" que he fet servir quan era "escolar" per oferir uns escrtits dignes. Bé, un bes als possibles aludits i supose que, com se sol dir, comença l'aventura bloggera (ja vorem el que dura...)